El túnel de les brigades

Image

12/8/2009 Edición Impresa RERE ELS PASSOS DE ROBERT CAPA (3)|L’ESPLANADA DE L’AGRAÏMENT

El túnel de les brigades

  1. • Negrín va arengar els estrangers que lluitaven per la República a sobre de la via, a l’Argentera
El mateix lloc, a dos quilòmetres de la Torre de Fontaubella, avui. Foto: CARLES QUEROL
El mateix lloc, a dos quilòmetres de la Torre de Fontaubella, avui. Foto: CARLES QUEROL
Imatge de la parada militar dels brigadistes, a l’esplanada del túnel de l’Argentera. Foto: ROBERT CAPA © 2001 By Cornell Capa / Magnum Photos/ContactO
Imatge de la parada militar dels brigadistes, a l’esplanada del túnel de l’Argentera. Foto: ROBERT CAPA © 2001 By Cornell Capa / Magnum Photos/ContactO
ERNEST ALÓS
BARCELONA

Acabat d’arribar d’un llarg i frustrant viatge a la Xina, la tardor del 1938 Robert Capa va tornar a Espanya per donar fe de la retirada de les Brigades Internacionals. Si la localització i datació de les seves fotos de la guerra civil són sovint un trencaclosques, el seu treball entre el 16 i el 28 d’octubre del 1938 encara ho és més.
Durant uns quants dies, les principals autoritats de la República (Azaña, Negrín, Companys) i del seu Exèrcit (Rojo, Hernández Saravia, Líster, Modesto, Tagüeña) estarien concentrats en actes públics, amb els contingents brigadistes formats o desfilant davant seu i milers de persones victorejant-los als carrers. Un blanc perfecte per als bombardejos franquistes, així que els llocs exactes on es desenvolupaven els fets es van filtrar amb prudència i la gran desfilada de l’avinguda de la Diagonal de Barcelona el 28 d’octubre, amb caces republicans sobrevolant-la contínuament, no es va anunciar fins a l’últim moment.

HIMNE DE RIEGO / Reconèixer l’avinguda de la Diagonal no ofereix cap problema: no va ser tan fàcil saber on es van concentrar 2.000 brigadistes el 25 d’octubre. Allà Negrín els va prometre la nacionalitat espanyola i, emocionats, amb el puny a la templa, van escoltar l’Himne de Riego i La Internacional (una imatge que coneixen tots els que han vist la portada de Soldats de Salamina, el llibre de Javier Cercas). Als arxius de l’agència fotogràfica Magnum hi constava que era a prop de la població de Montblanc, a la Conca de Barberà: el 2003, el fotògraf Nil Thraby va demostrar que es tractava concretament del balneari Vil·la Engràcia de l’Espluga de Francolí, avui l’alberg juvenil Jaume I de la Generalitat, al costat de Poblet. En un pati porticat que encara existeix.
Però dies abans, les brigades van formar per escoltar els seus comandaments, en una revista final. Van formar en una estranya esplanada enmig del camp. «Sempre m’havia inquietat com hi podia haver una esplanada a peu de carretera tan simètrica. La zona havia de ser a prop de Marçà, on estaven acampats des que van deixar la batalla de l’Ebre. No es tractava d’un camp de futbol ni del pati d’una escola», explica l’investigador i expert en Robert Capa Carles Querol.

PARADA MILITAR / No podia ser lluny de la Torre de Fontaubella: una foto mostrava també els supervivents de la Brigada Lincoln, amb el seu jove i espigat comandant Milton Wolff marxant tot sol al capdavant de tots, desfilant amb els cingles de Colldejou al fons en direcció a la parada militar. Juntament amb la historiadora Angela Jackson, autora del llibre Els brigadistes entre nosaltres, va trobar l’indret a la carretera TV-3223, a dos quilòmetres de la Torre de Fontaubella en direcció a Pradell de la Teixeta (Priorat). Allà s’explicava el perquè de l’esplanada: és el sostre del túnel de l’Argentera, a la línia de tren que encara està en servei entre Reus i Tarragona.
En aquest túnel hi estava estacionat el tren hospital de les brigades. De dia, sota terra, per evitar els bombardejos. De nit, a l’aire lliure, perquè els ferits poguessin respirar aire net. Cada dia passen trens per aquesta mateixa via, sense que els passatgers sàpiguen què va passar en aquell fosc túnel.

 

ENFANT, J’AI VU LA RETIRADA

L’Humanité Dimanche du 11 avril

 Image

ENFANT, J’AI VU LA RETIRADA

Par Marie Laïlle

Etre une écolière de 8 ans et jouer avec ses camarades pendant la récréation, devant l’école du village, le bonheur ! Le village, c’est Lamanère, au sud du Canigou, dans le Haut-Vallespir, le village le plus au sud de la France continentale, juste au pied de la montagne frontalière avec l’Espagne.

Or, cette après-midi du 31 janvier 1939, nos criailleries et nos jeux brusquement cessèrent, nous laissant figés sur place : sur la route où débouche le sentier qui vient de la frontière, s’avançaient en silence  des groupes de femmes, certaines avec un baluchon fait d’un grand foulard aux quatre coins noués, d’autres portant de tous jeunes enfants. Des garçons et des filles de notre âge, mais sales et traînant les pieds, marchaient à côté d’elles et nous regardaient à la dérobée, fourbus et effrayés. Des personnes âgées suivaient ce cortège avec un panier recouvert d’une serviette à carreaux ou une valise trop lourde pour leurs pauvres vieux bras. Ils arrivèrent sur la place, s’assirent sur les marches qui montent à l’église, nos maîtres coururent les recevoir : l’exode des espagnols républicains avait commencé.

« Il fallait s’y attendre », disaient les grands, ceux-là même qui expliquaient les grondements que nous avions entendus derrière la montagne :   « c’est le bombardement de Gérone ». Mais qui savait où était Gérone et que signifiait bombardement ? Nous avons compris que c’était un malheur en voyant déferler 4 ou 5 mille personnes dans notre village de 400 habitants. Le flot continua quelques jours et nous, les enfants, nous fûmes expulsés de l’école, les deux classes et les préaux servant de refuge.

Ces vacances inattendues me comblèrent pour m’informer auprès de ceux qui parlaient catalan comme moi et qui me racontèrent l’abandon de leur maison, leur peur le long des routes, leur espoir à présent. Je ne comprenais pas tout mais je crois que j’ai senti, pour la première fois de ma vie, ce qu’était la pitié.

J’ai vu arriver aussi des soldats dépenaillés, couverts de poux, blessés corps et âmes, qui parlaient d’un certain « Mèxic » où ils voulaient aller. J’ai dû chercher longtemps sur la carte ce mot catalan, ce Mexique de leurs rêves. Mais ce qui m’a impressionnée le plus c’étaient les tapis de balles, de grenades, les tas de fusils laissés sur le bord du sentier après le passage du col qui leur semblait être la porte de la liberté. Le maire du village se démena comme un diable pour nourrir tout ce monde et les habitants apportèrent spontanément leur concours. Il faut dire que toutes les familles avaient peu ou prou des racines de chaque côté de la frontière. Ce qui n’empêcha pas que certains se fâchèrent très fort parce que les chevaux, les vaches, les moutons qui avaient aussi franchi la frontière comme monnaie d’échange piétinaient les cultures ou broutaient dans les jardins. De plus ceux qui devaient coucher à la belle étoile, belle mais si froide en ce début février 1939, coupaient des arbres pour se chauffer n’importe où, y compris les fruitiers.

Des soldats sénégalais étaient montés de Perpignan pour surveiller les réfugiés qui les regardaient de travers en grommelant : «  Moros, moros ! ». Je croyais qu’ils se trompaient et que les maures étaient des arabes. Pour moi, c’étaient les premiers noirs que je voyais « en vrai » et leurs mains noires puisant le riz blanc dans leurs gamelles me fascinaient.

Ma famille aida à soulager beaucoup de misère et reçut en remerciement un agneau. Ce fut pendant quelque temps mon jouet, ma peluche vivante. Entrant un jour chez mes grands-parents, je trouvai… la peau de mon petit agneau. On l’avait tué parce qu’un agneau, ça se mange. Pas moi ! Je n’ai jamais mangé d’agneau de ma vie !

Chagrin d’une fillette de 8 ans, immense pour moi, dérisoire quand j’ai compris plus tard la tragédie de la Retirada. Il y a 70 ans, c’était hier !